Definició i justificació del bloc
La manera d’enfrontar-se als conflictes depèn en gran part de què s’entén per aquest. Conflicte és tota situació d’enfrontament provocada per una contraposició d’interessos. Aquesta situació crea un cert grau de tensió i malestar on el fet de resoldre’ls fa que s’elimini l’angoixa creada. Ara, en el moment d’enfrontar les situacions conflictives és important tenir una voluntat positiva.
Es pot comprovar que existeixen moltes tècniques de resolució de conflictes, on no només s’intenta trobar una solució i així rebaixar la tensió psicològica, sinó que aquestes solucions a què s’arriba siguin el més justes possible. No n’hi ha prou en resoldre conflictes per sentir-se millor, sinó que cal aprendre a resoldre’ls d’una manera justa.
Al parlar de conflicte, cal entendre aquest com a positiu. El conflicte és un fet inherent i s’entén com a símptoma de què alguna cosa no satisfà, que no rutlla correctament, com un senyal d’alarma. Per això en situacions conflictives no s’ha de caure en el dramatisme, sinó que s'ha de crear un clima d’anàlisi dels factors que el provoquen.
Entès el conflicte com un fet natural, es pot veure que el problema no és la presència d’aquest, sinó la manera en què s’actua quan apareix.
Primer cal analitzar de quina forma es pot fer front els conflictes. Així primer veurem breument les formes inadequades:
- Respostes passives.
- Respostes agressives.
Les respostes passives són aquelles que davant una situació de conflicte prioritzen la resposta de fugida o d'acomodació. Aquestes conductes el que intenten és evitar l’enfrontament i el conflicte a tota costa. El que s’aconsegueix donant aquest tipus de respostes és una pau superficial que, normalment va acompanyada de sentiments negatius i interfereix en les relacions interpersonals.
Si les actituds davant el conflicte són agressives provoquen un seguit d’actes violents o bé la passivitat d’una de les parts (normalment la més feble), que a la llarga provoca el tall dels llaços de comunicació.
Així, deixant de banda aquests estils de resposta cal que es busqui un estil que prioritzi la negociació i la cooperació.
S’entén per negociació tota conducta d’atansament de posicions per regateig. Hi ha una voluntat d’enteniment i també un espai per aconseguir-ho (Puig, 1997).
La negociació suposa l’acord, però podem parlar de col·laboració quan la resolució d’aquests conflictes es du a terme de manera cooperativa.
Al plantejar la resolució de conflictes per aquesta via (Puig, 1995) cal parlar de dos moments claus:
1.- Crear un clima positiu.
2.- Aplicar un conjunt d’estratègies de conducta per pautar la resposta al conflicte.
El clima que s’estableixi en el grup classe resulta clau, ja que si aquest és positiu garanteix el context i les condicions necessàries per resoldre sense violència els conflictes.
Per establir un clima positiu, cal treballar i intervenir en:
Afirmació personal i autoestima.
Confiança mútua.
Desenvolupament de capacitats comunicatives: compartir sentiments, compartir experiències, informació, etc.
Les estratègies de resolució de conflictes (Puig, 1997) es basen en unes fases i en uns passos reflexius i de conducta que per ser apresos i prendre’n consciència necessitem passar per tres moments diferents:
- Cal adquirir informació sobre cadascun dels passos.
- Veure com un personatge imaginari els porta a la pràctica (model).
- Respondre una sèrie de preguntes per anar reflexionant sobre tot el procés realitzat i anar interioritzant les diferents fases.
Passos a seguir en la resolució de conflictes:
1.- Orientació positiva del problema: entendre que tenir problemes és inevitable; cal calmar-se davant una situació conflictiva.
2.- Definir la situació conflictiva: delimitar el conflicte el més objectivament possible.
3.- Idear alternatives i solucions (les màximes possibles)
4.- Avaluar les diferents alternatives
5.- Prendre la decisió i establir compromisos
6.- Posar en pràctica els compromisos establerts.
El fet de treballar o tenir aquesta filosofia al centre permet de resoldre problemes de disciplina, ja que ajuda els nois o noies a analitzar i enfrontar-se als problemes des de perspectives constructives i positives.
Objectius
§ Posar en pràctica els passos i les estratègies esmentats en la resolució de conflictes.
§ Fomentar actituds cooperatives entre companys/ es mitjançant la realització d’exercicis socioafectius.
§ Millorar el tipus de relacions que s’estableixen entre els companys o companyes.
§ Potenciar la figura de l’alumne/ a ajudant en la intervenció directa.
§ Introduir sistemes de mediació.
§ Introduir l’assemblea com a recurs de participació del grup classe.
Estratègies d’intervenció
MÈTODE PIKAS
Desenvolupat pel professor Anatole Pikas (1989), àmpliament utilitzat per dissuadir una banda d’agressors en el seu atac contra la víctima. Es tracta d’una sèrie d’entrevistes amb els agressors i les víctimes de forma individual on s’intenta crear un camp de “preocupació mútua o compartida” i acordar estratègies individuals d’ajuda a la víctima.
Es vàlid amb nens/ es de 9 anys endavant i ha estat utilitzat amb adolescents de 14 a 16 anys.
Es basa en dos hipòtesis:
§ Els pensaments i sentiments d’un grup són més simples que els membres que el constitueixen. Existeix un “denominador psicològic comú” del grup.
§ Cada individu del grup té por en l'àmbit individual del seu denominador comú.
D’aquí que l’objectiu del mètode sigui rendabilitzar els membres del grup a través de xerrades per separat on s’explicitaran les seves pors i reserves inherents sobre el comportament intimidatori en què estan participant.
El resultat final del tractament serà una reunió conjunta de l’agressor i la víctima en què es poden intercanviar sentiments i bons propòsits i, per tant, la reconciliació. L’objectiu final és que acabin les hostilitats cap a la víctima per part de l’agressor.
L’agressor es veu envoltat en el seu comportament pels condicionants següents:
· Hi ha una pressió entre els iguals a conformar-se amb el que facin la resta del grup.
· Portar a terme l’agressió en un grup comporta una “difusió de la responsabilitat”, la culpa pot ser transferida a un altre.
· Un noi o noia pot pensar que si no s’uneix a l’agressió del grup, també pot convertir-se en víctima.
La tasca del professorat no serà la d’assignar la culpa o castigar els agents involucrats, sinó establir un acord sobre la situació de la víctima, on s’ha de deixar constància que la víctima té problemes i que la seva situació no és bona; d’aquesta manera es crea un camp de preocupació mútua o compartida.
El mètode té tres fases:
1) Xerrades individuals amb cada alumne/ a involucrat (de 5 a 10 minuts per alumne/ a). Es comença amb el líder del grup prosseguint amb els restants (no més de quatre ) i s’acaba amb la víctima.
2) Entrevista de seguiment amb cada alumne/ a (de 3 a 5 minuts).
3) Reunió del grup amb tots els nois, noies o joves (mitja hora aproxima-dament)
Primera fase: Xerrades individualitzades
Es treu l'alumnat de classe un a un a mesura que es van realitzant les entrevistes. Pikas dóna molta importància als missatges no verbals que han d’estar presents en les primeres entrevistes. És aconsellable que l’habitació on es realitzen les entrevistes sigui el més familiar i còmoda possible per a l’alumne/ a, evitant al màxim agents pertorbadors. S’aconsella mirar als ulls de l’alumne/ a i contactar amb la seva mirada.
L’entrevista amb cada agressor té 5 passos que els sintetitzarem amb un diàleg d’exemple:
a) “ M’agradaria parlar amb tu perquè he sentit que has estat molestant a ....(nom víctima)”. Una altra alternativa és “m’agradaria parlar amb tu perquè he sentit que ....(víctima) està tenint problemes”.
b) “Què saps sobre el que t’he dit?”
c) “ Bé, ja hem parlat prou d’aquest tema.”
d) “ Què podem fer, com podem ajudar a...?
e) “ Això està bé. Ens tornarem a veure la setmana propera i m’expliques com t’ha anat.”
A partir d’aquest diàleg cal arribar a possibles solucions per millorar la situació. Són els propis agressors de forma individualitzada els que han d’aportar les solucions. Amb cada agressor s’arribarà a una solució diferent, per exemple: incloure la víctima als joc en els patis; dir a la resta que no l’insultin; acompanyar-la a casa a la sortida de classe; etc.
Un cop acabada l’entrevista, l’ordenança o un altre professor/ a acompanya l’agressor a classe i crida el pròxim alumne/ a. Sempre han d’anar acompanyats i cal tenir cura de què no s’estableixin cap tipus de comunicació entre els agressors.
Si hi ha dificultats en aquest procés hi ha altres alternatives com:
§ Noi/ a silenciosa: s’espera i se li torna a repetir la pregunta. Què podem fer per ajudar a...? Si continua sense donar resposta se’l deixa marxar.
§ Solució inviable: se li pregunta que si fan el que ha proposat, la víctima ja no estaria en aquesta situació. Evidenciar la dificultat.
§ Negativa d’involucrar-se: parlar de forma pausada sobre el context social on s’està donant l’agressió o sobre la classe i aproximar-se a la situació de la víctima. Cal provocar que admeti la seva participació
§ Manca d’idees per donar solucions: el/ la professor/ a proposen una idea.
La entrevista amb la víctima depèn del tipus de víctima. Pikas distingeix entre víctima típica i víctima provocativa.
Víctima típica: comença amb: "com estàs?"; intentant que comuniqui el que li passa. El rol de l’entrevistador és el d’animar-la i donar-li recolzament.
L’entrevistador també li comunica la idea que ell mateix pot fer molt per millorar la seva situació.
Víctima provocativa: cal comunicar-li que necessita canviar i que ha de posar de la seva part per millorar la situació. Es plantegen diferents alternatives per ser més popular davant el grup classe.
Segona fase: reunió de seguiment:
Les entrevistes de seguiment es realitzen una setmana més tard, per separat i seguint el mateix ordre de la primera fase. Intentar clarificar com han anat les coses i si la situació de la víctima ha millorat. Es marca una reunió conjunta de tots els involucrats si es veu que la víctima està preparada.
Tercera fase: reunió final:
Sempre que la víctima sigui provocativa cal realitzar aquesta reunió final. És recomanable que l’entrevistador es reuneixi primer amb el grup d’agressors. La reunió comença amb la frase: “ com ha anat aquesta última setmana amb...?
L’entrevistador escolta els agressors, que normalment comencen amb un comentari més superficial fins que entren a les crítiques on tothom exposa les seves dificultats; un cop tothom hi ha participat es fa la pregunta: “què podem fer?". Normalment s’arriba al convenciment que no es pot rescabalar la víctima si no hi ha una reunió constructiva amb aquesta persona. En aquesta reunió cal comunicar els elements positius que es veuen en la víctima i les intencions de canvi dels agressors.
Es pregunta al grup: “com ens preparem per aquesta reunió?”.
L’entrevistador proposa:
· Primer cada agressor expressarà en termes sincers i positius la seva opinió sobre...(nom víctima), que només escoltarà.
· Després l’entrevistador li pregunta a la víctima si vol dir alguna cosa sobre el que ha escoltat.
· Cada participant pot exposar problemes, també poden sorgir retrets inesperats per ambdues parts.
L’entrevistador està allí per facilitar la comunicació. No ha de jutjar o recriminar, sinó mantenir una posició de mediador actiu donant tants suggeriments positius i no verbals com sigui possible a més d'assegurar que els/ les alumnes parlin seguint un ordre.
Quan les parts hagin arribat a un acord, caldrà reforçar els bons sentiments sobre el que han decidit. S’introdueix la pregunta: “Què farem si algú no manté l’acord?” Normalment l'estudiantat estableix un càstig. Se’ls hi diu que el millor és que tothom controli les errades de la resta i s’introdueix la pregunta: “Sabeu el que es la tolerància?” Cal donar molta importància al fet que entenguin que cal aprendre a tolerar les errades dels altres.
El tractament individualitzat ha de córrer a càrrec de l’orientador/ a o professor/ a. Els canvis d’actituds i conductes són lents i els seus resultats no es mostren al moment. Aquest tractament convé que sigui recolzat per la resta de professorat que està implicat directament amb el grup.
CERCLE D’AMICS
Aquest mètode tracta les necessitats emocionals i de la conducta d’un individu a través de la força dels iguals, ajudant a la creació d’un “cercle d’amics”. Aquest consisteix en un instrument per promoure la inclusió d’un individu en situació d’aïllament per personalitat “agressiva”, necessitats especials o víctima d’abusos de companys/ es en un grup. Es centra en una perspectiva sistèmica de la situació problemàtica on s’entén que el context jove-nen manté i afavoreix el seu rebuig.
Aquest mètode està especialment recomanat per sistemes educatius que inclouen la integració en el currículum i l’organització dels centres escolars.
Aquest enfocament es deriva de treballs realitzats als EUA i a Canadà (Pearpoint et al., 1992; Perske, 1988). A més d’experiències realitzades a Anglaterra (Taylor, 1996). Es basa en la filosofia següent:
· Està bé tenir necessitats i expressar-les.
· Està bé no saber resoldre les nostres necessitats.
· Hi ha altres persones que poden cuidar d’un i està bé rebre ajuda.
Existeixen dos formats diferents de presentació de la tècnica depenent de a qui va enfocada: l'infant amb mal comportament, agressiu o que es troba aïllat, rebutjat, en situació de víctima o amb necessitats especials.
Objectius i procediments a seguir:
El mètode té dos objectius:
1) Satisfer les necessitats de tenir amics/ gues entre alumnes.
2) Ajudar l'alumnat amb problemes entre iguals.
Per aplicar aquest mètode es segueix el procediment indicat a continuació:
· Es realitza una primera reunió amb el grup classe per a l'obtenció de voluntariat, per a la conscienciació del grup i l'explicació del procés i de les necessitats.
· Reunions setmanals amb el grup de voluntariat i nen/ jove involucrat per revisar els acords.
· Temps aconsellable d’intervenció de 4 a 6 setmanes com a màxim. Un cop passat aquest temps és molt possible que l’alumnat rebutjat hagi creat vincles d’amistat perdurables.
Primera sessió
· Comunicar a la víctima i/o ne-jove d’integració si li importaria que es parlés amb el grup sobre la seva situació. Posar en coneixement de la família la intervenció i explicar-los els objectius i procediments.
· L’alumne/ a en qüestió surt de la classe i se li dona alguna altra feina a realitzar en algun altre lloc.
Primer pas
Es dibuixen quatre cercles concèntrics a la pissarra. El paper central de les relacions s’introdueix al representar la persona en el centre dels quatre cercles. Cada cercle simbolitza un segment de relacions en la vida. Es numeren de l'1 al 4, de dins cap a fora.
Cercle 1: representa la gent molt propera a les nostres vides.
Cercle 2: representa la gent que no estem tant propers però que encara considerem amiga i aliada.
Cercle 3: representa la gent coneguda, companys/ es, gent que veiem regularment en situacions socials, també a classe.
Cercle 4: representa la gent que se li paga perquè ens ajudin.
Aquest és un procediment senzill per emfatitzar la importància de la amistat en les nostres vides. Es comenta breument els sentiments que produeixen els diferents segments.
· Es borra les línies entre el cercle 2 i 3, 3 i 4. Se’ls hi demana que tanquin els ulls i que imaginin la seva vida sense els seus millors amics o amigues i altres coneguts i si els seus únics contactes fossin aquelles persones dels segments 1 i 4.
· Es comenten els sentiments de les persones vers aquesta situació imaginaria.
Segon pas
· Es pregunta si saben d’algú dins la classe que pugui tenir una situació similar.
· Es sol·licita voluntariat per a participar en un cercle de recolzament, amistats fictícies. Hauran de reunir-se setmanalment amb la persona adulta predisposada per a un període de no més de 6 setmanes.
· Es seleccionen unes 6 “amistats”, mai més de vuit.
· S’agraeix la participació a la resta de la classe.
· S’acorda amb el voluntariat accions que poden fer per ajudar els/ les alumnes.
Entrevistes successives
· Es comunica al nen o jove les propostes del cercle.
· Es convoquen reunions setmanals en què es revisen les coses bones i les dificultats que han sorgit en l’última setmana, i es generen idees per solucionar els problemes que s’hagin trobat.
· En l’última reunió es fa una reflexió sobre la participació de cadascun dels membres.
Factors a tenir presents
Segons Taylor (1996) cal tenir en compte:
· La importància d'aclarir que els membres del cercle no són responsables de les accions de l’alumnat “amistat”.
· El contingut de les reunions pot variar en termes emocionals. La persona adulta predisposada pel grup ha de mantenir els límits i aconseguir que els participants es sentin segurs en aquesta situació.
· La finalització d’un cercle normalment coincideix amb el final del trimestre, amb una ampliació gradual de les trobades (cada dos setmanes ).
El que aprèn l'alumnat voluntari:
· Veure més enllà de la conducta superficial i observar les necessitats no expressades.
· Desenvolupar les habilitats d’expressar sentiments i reconèixer els sentiments dels altres (empatia).
· Desenvolupar habilitats de resolució de conflictes.
· Desenvolupar habilitats d’escoltar-se els uns als altres i valorar les aportacions de cada membre del cercle.
· Fer-se conscients de la capacitat de les persones de canviar el seu comportament.
En conclusió, el Cercle d’Amistats és una proposta on els participants van adquirint progressivament un sentit del desenvolupament personal i una consciència de dedicació als altres.
Exercicis socioafectius
Els exercicis socioafectius són un recurs directe per intervenir en la resolució de conflictes entre iguals. El que s’intenta és generar sentiments positius cap als altres, fomentant actituds cooperatives entre els membres, afavorint el coneixement mutu i ajudant a descobrir i a millorar el tipus de relacions que s’estableixen entre ells.
Parteixen del concepte positiu de l’ésser humà i entenen que acceptar-se un mateix i els altres és clau en la resolució de conflictes. Cal evitar i valorar a cada individu tal com és, per evitar les crítiques negatives.
Tutories entre iguals
Altres tècniques on es potencia sobretot que sigui el propi alumnat el que treballi conjuntament, que aquest es senti vinculat el màxim possible entre si de tal manera que vegi que el que fa repercuteix en la resta.
Seguint aquesta línia de treball hi ha una pràctica que s’anomena Tutoria entre iguals: és una situació entre 2 alumnes en què estan presents comportaments d’ajuda i de guia. L’alumne/ a amb més capacitats o habilitats ajuda l’altre fent la funció tutorial.
Utilitzant aquesta tècnica augmenten les actituds positives vers els altres, fomentant les habilitats prosocials i també fomentem l'empatia i la responsabilitat compartida.
Així, seguint aquesta línia també podem utilitzar en la resolució de conflictes entre iguals tècniques i sistemes de mediació. Aquest es basen en la idea que és el propi grup de companys/ es els que millor es poden ajudar.
Dins d’aquestes tècniques de mediació hi ha:
- Sistemes d’ajuda entre els companys/ es: es parteix de la idea que en l’adolescència la figura de l’amic/ ga és una figura clau. El grup d’iguals pren un paper molt important; per tant el potencial d’influència del grup d’iguals és molt gran i s’ha d’aprofitar.
Els objectius són:
- Promoure el desenvolupament personal dels que ajuden.
- Utilitzar ajudants/ es – acompanyants que protegeixen altres alumnes.
- Influir de manera positiva en el clima de l’aula.
Partint sempre de:
Fomentar la creació d’alumnat voluntari. Aquest alumnat té funcions diverses que dependran de les destreses i habilitats que hagi de desenvolupar amb l’alumne/ a que acompanya. També dependrà de les interaccions diàries.
Així podem trobar:
§ Alumnat tutor: aquest guia i ajuda l’altre alumnat en l’assimilació de continguts i procediments.
§ Alumnat acompanyant (ombra): l’ajuda es dóna intentant incorporar un company/a dins la vida relacional del grup.
§ Ajudant/ a d'estones esbarjo: fer de mediador en zones de risc, com pot ser en les estones d’esbarjo en què normalment hi ha un increment de fets violents.
§ Alumnat conseller: La funció d’aquest és la d’escoltar els problemes i cobrir les necessitats de comunicació que pot tenir el seu company o companya protegit.
Aquesta tècnica, en països del nord d’Europa i en Anglaterra, s’ha posat en pràctica sobretot per prevenir situacions d’abusos entre iguals.
Aquest tipus de mediació té com a objectius segons Cowie (1995):
- Ampliar i augmentar el servei d’assessorament.
- Facilitar i potenciar les habilitats per tractar els temes personals.
- Aprofitar les necessitats psicosocials del grup d’iguals.
- Crear un clima escolar equilibrat.
Com a tècnica d’intervenció al grup classe
L’Assemblea: entenem l’assemblea com una pràctica educativa molt directa d’intervenció en l'àmbit col·lectiu en la resolució de conflictes.
L’assemblea el que intenta és optimitzar la vida de la classe afavorint la participació de l'alumnat en la seva dinàmica i organització.
Funcions
§ Moment escolar en què l'alumnat pot parlar de tot el que li resulti interessant i necessari per millorar la convivència.
§ Aprofitar el moment de l’assemblea per parlar sobre tot el que passa a la classe.
§ Tenir el propòsit i l’objectiu de dialogar per un millor enteniment i per fomentar una voluntat de comprensió.
Com podem veure l’assemblea no només té un paper informatiu, sinó que l’hem d’entendre com un lloc de reunió per prendre decisions, organitzar i regular la vida de la classe.
Cal destinar d’una manera sistemàtica un temps estable al llarg de la setmana.
Es necessita un espai que afavoreixi el diàleg i les actituds de cooperació.
L’assemblea és el lloc on anem a dialogar. Mitjançant aquest espai intentem comprendre l’entorn personal i social i afavorir normes de convivència, però sobretot establir compromisos actius respecte als acords presos.
També esdevé el lloc on l'alumnat participa en la presa de decisions i on tenen la possibilitat de generar acords compartits. És una manera de fomentar la responsabilitat de l'alumnat respecte a la dinàmica del centre i de fer-los responsables de les situacions conflictives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario